Anava cap a la feina. Tot era com sempre: l’hora apressada de sempre, el munt de cotxes que m’entrebancaven com cada dia. Aconsegueixo aparcar i … L’oceà era immens. I les ones no semblen voler trobar-ne les vores. Anaven. No les vaig veure mai tornar. Quina placidesa aquell bressol blau… sense res amb què topar, […]
La vida a través meu Leer más »
Alimento la guspira d’un agressió que fa temps que existeix i que surt per la boca en una nota malcarada que de tant madura ha fermentat. Una nota calenta, entusiasta, insatisfeta, en desacord, decebuda que -sostinguda per un cos petit – ja no pot ser albergada més. «Mala sombra» – en diu la meva mare.
Cridant molt més que tu Leer más »
Sento el temps – m’he dit condescendent. Fa un dia gris. Si plogués una mica descansaria – quina tonteria! Ben gris a fora. Que l’aire es tornés aigua i mira! tot avall! – idees romàntiques de les meves… . Per què no plou! Sento el temps– assentint més convençuda de saber quin és el temps
A mesura que repteixo i repeteixo, aquesta pauta se m’imprimeix en algun lloc intern. Hores de l’escala major, simple, cantada a ritme lent i sense esquerdes respiratòries van creant una ombra silenciosa que, amb el temps, després de molta pràctica, naturalitizo i faig present sense cap gest forçat. Doncs, com podia pensar que anys de repetir-me que «no tinc un
L’ombra de la repetició Leer más »
Com aquell estol d’ocells, una forma que es dibuixa en l’aire, un volum de partícul·les en una lògica de moviment, cadascuna la mínima expressió d’alguna cosa més gran. Així, en meditació, observava el moviment d’una massa sense cos que volava pel firmament del meu espai intern sembrant preguntes, incomodant, saccejant l’aire amb aquests moviments imprevisibles,
Un espectacle sublim Leer más »
Obrim la sessió amb temps i un Re de fons. Em sembla que val la pena deixar-se arribar. El petit cant d’inici amb el temps, igual que totes les coses que es miren amb una consciència creixent, va perdent formalisme, va prenent sentit. La música marca el temps de la pràctica central. Són 30 minuts
L’arc s’estira sobre les cordes d’un cos que explica històries des de la pell. Passa quan l’arc ja és la meva mà, quan els dits en dansa freguen l’altre cos amb la precisió de l’equil·librista, amb la radiància sincera de la flama interna, amb el desconsol del racó de nit més llòbrega… S’acompassen les mans
La narrativa del frec Leer más »
Amb els ulls tapats havia resseguit d’orella mil vegades el màstil de la dilruba tocant i cantant, tal com demanava l’exercici après. Anava sonant de manera cada vegada menys entrebancada i una nova intel·ligència feia lliscar els meus dits confiats en l’encert de les notes en l’ektal. Mentre tenia lloc aquesta cascada de notes acostumava
La forma es feia, es desfeia … i es reconstruia en Raag Bhairow … Sense previsió, sense necessitat de ser controlat… tan real … tan líquid … tant vibrant. Lliure per fi. Ressonant com aquella tampura que havia tractat de souvenir. Espero que em perdoni… Que em perdoni perquè el regal del seu so va
Retall de memòria sonora Leer más »
Avui havia decidit fer-ho. Sí …! és que no podia postposar aquest moment… Havia d’escriure una petita biografia per un nou projecte de música molt especial que estem embastant amb la Míriam i la Dilyana. «Què hi poso?!!! Jo no tinc trajectòria musical… no he anat a cap conservatori … no tinc cap títol … no
