Anava cap a la feina. Tot era com sempre: l’hora apressada de sempre, el munt de cotxes que m’entrebancaven com cada dia. Aconsegueixo aparcar i …
L’oceà era immens. I les ones no semblen voler trobar-ne les vores. Anaven. No les vaig veure mai tornar. Quina placidesa aquell bressol blau… sense res amb què topar, cap límit, cap desbordament … Res del que fugir ni perseguir. Un moviment que cantava la melodia de l’existència. Sense trampes. Em sentia sense cap més intensió que estar en el batec dela vida.
… quin regal sentir la vida a través meu.
[spotify id=»spotify:track:1qjepM8Kvr049e9gE1fkdm» width=»300″ height=»380″ /]
