Alimento la guspira d’un agressió que fa temps que existeix i que surt per la boca en una nota malcarada que de tant madura ha fermentat. Una nota calenta, entusiasta, insatisfeta, en desacord, decebuda que -sostinguda per un cos petit – ja no pot ser albergada més. «Mala sombra» – en diu la meva mare. És que no puc explicar-te de cap més manera aquesta vulneració doncs de tanta fúria no m’hi cap en les paraules. L’absència de raonaments, justificacions, comprensions, etc. em mantenen en una tensió que m’encén cremant alguna cosa terrible. No és una maniobra, no es un dramatisme. És un cant com un crit ferotge. És sentir la pell de punta, esquinçant-se per les costures, esqueixant-me i deixant-me sentir en una alliberació en la que no conto amb tu per res. És trascendir el cop de puny que feies tu i que jo només podia absorbir amb la mirada. És escapar del cop de porta que jo només podia contenir muda. És no considerar el bategar del teu silenci tens que em doblegava amb aquell nus a l’estòmac. És estar per sobre la trencadissa que feies amb les coses que estimava i que jo ja no podia apedaçar. És deixar-me sentir el poder de cridar molt, molt més que tu.
