Amb els ulls tapats havia resseguit d’orella mil vegades el màstil de la dilruba tocant i cantant, tal com demanava l’exercici après. Anava sonant de manera cada vegada menys entrebancada i una nova intel·ligència feia lliscar els meus dits confiats en l’encert de les notes en l’ektal. Mentre tenia lloc aquesta cascada de notes acostumava a jugar afinant l’oïda: estava completament segura de poder sentir-hi per les dues orelles? Podia independitzar l’audició rítmica de la melòdica i escoltar-les una per cada orella? Era plaent. Un dia, submergida en aquesta escolta, em vaig sobresaltar de tal manera que vaig arrencar-me la vena dels ulls desitjant comprovar que seguia sola. Havia tingut la percepció molt intensa de vida, moviment, presència o digues-li com vulguis al meu voltant. Tenia un profund sensació de por. Aquest sobresalt no va ser un fet aïllat, cada vegada que m’asseia a recuperar l’exercici que coneixia tant bé, ja no funcionava. Em semblava absolutament nou. La respiració un xic foçada, els moviments insegurs, el tacte una mica tremolós … M’assaltava l’absolut convenciment del que estava sentit alimentatn aquesta por tant física, tant paralitzant.
Amb paciència vaig asseure’m amb aquesta por cada vespre per adonar-me que amb els ulls totalment tapats podia percebre l’ombra del moviment de la meva mà, movent l’arc per davant la làmpara. També vaig adonar-me que em podia escoltar la veu d’una manera nova, il·limitada, total, despersonalitzada. Ja no era meva. O jo era una altra. L’engruna de fred que podia haver sentit alguna vegada a la sala se’m convertia en una glaciació. El crepitar de la flama de l’estufa em feia pensar que algú es movia per la sala. Qualsevol corrent d’aire era viscut com un aleteig d’ocell que havia d’imaginar enorme. Així vaig entendre el nom de la meditació : Supersense.
