A mesura que repteixo i repeteixo, aquesta pauta se m’imprimeix en algun lloc intern. Hores de l’escala major, simple, cantada a ritme lent i sense esquerdes respiratòries van creant una ombra silenciosa que, amb el temps, després de molta pràctica, naturalitizo i faig present sense cap gest forçat.
Doncs, com podia pensar que anys de repetir-me que «no tinc un cos bonic» o que «no sóc prou bona per això o per a tu» o que «no mereixo aquesta o aquella altra cosa» no construirien realitat exactament de la mateixa manera?
I per això canto. Canto respirant i sentint que en cada nota, en cada síl·laba de cada mantra, en cada temps, en cada emoció que desperto convocant aquest raag o l’altre hi ha l’espurna que alimenta aquesta sàvia ombra. LA cuido perque sé que em durà, sense saber-ho del tot, allà on hagi d’anar.
Quin poder la repetició.
