Abandono.
Abandono perquè no hi poso el temps. O perquè no en tinc.
… perquè això no és el que jo esperava.
… perquè no n’aprendré. Perquè no se’m dóna bé.
Abandono perquè ja no m’interessa.
Sovint, trio formes d’evitar la incomoditat que precedeix el canvi.
En la ruta d’anar-me fent conscient se’m fa valuós passar per la incomoditat. Res canvia si no és necessari. No canvio de dieta fins que no m’avisa la meva salut. No canvio de postura fins que no em canso de l’actual. No canvio d’estratègia fins que ja no aconsegueixo els resultats desitjats. Entrar en el lloc on em costa estar possibilita sortir-ne amb una nova forma doncs justament és en aquest lloc molest on hi ha potencial per a la transformació.
I és que a vegades – si no em cuido en la pròpia conversa interna – resulta insuportable veure’m tant lluny d’on jo voldria ser. Però és des d’aquí que puc trobar-me… i enfocar el camí del canvi.
I ho estem fent! Ho fem amb un instrument entre les mans que xerrica de mala manera, amb un pranayama que no practico tant com em diuen que hauria de fer-ho, amb unes pràctiques que no envio perquè segons jo mateixa no em “surten” encara prou “perfectes”. I arribo ara, aquí, a les portes del retir que culmina el primer curs d’aquest Naad Yoga Teacher Training navegant-me en tota aquesta meva dificultat.
És desconcertant el sabor de la realitat.
Em reubico recordant perquè vaig decidir escollir aquesta ruta.
Pausa (tant llarga o tant curta com sigui necessària)
I continuo.
… perquè estic aprenent a donar-me el temps que jo necessito.
… perquè des de la realitat vaig gaudint de les sorpreses del camí.
… perquè em deixo estar aprenent allò que se’m resisteix.
… perquè vaig entenent que res m’ha de sortir ni bé ni malament.
Continuo perquè em tinc el ferm compromís de créixer!
