He buscat silenci. I no m’ha semblat trobar-ne en cap racó de muntanya solitària. Ni en cap platja secreta. Tampoc dins el temple més calmat i quiet que puguis imaginar. Res, ni rastre … més aviat un escàndol de xivarri carregant-me el front.
En canvi si l’he anat descobrint després d’esquerdar l’hermetisme d’una pell gruixudíssima on em rebotaven les preguntes i les afirmacions de molts tons, ritmes i colors. L’he vist just després de dir que si, que no, que prou, que ara, que mai, que potser, que marxis, que et quedis, que no ho sé, que tant sols, que trist, que feliç …
He buscat silenci i l’he trobat just després dir.
