(Àudio One Moment of Silence – Arto Tunçboyacıyan)
Mentre encara em sento els ulls clavats al darrer revolt tancat i perillosament relliscós, la cobra de la meva trajectòria – que havia semblat diluir-se fins a la mínima expressió del batec vital-, augmenta el cabal de tinta en el seu traç. És present, una mica més segur.
De tant en tant aquesta ratlla de vida se’m ben nua amb altres línies en un niu de garses que només algunes pintes carregades de paciència tenen l’habilitat d’esclarir. I sort …! perquè haver de buscar el coratge pel cop de tisores que convertirà la línia en un tros de segment estanc i mort només pot voler-se fer per extrema necessitat.
En altres estones em sento a cavall d’un gargot … d’una guixada que no sembla anar enlloc… una mica cap aquí … ara més cap allà … Són tombarelles gràfiques sobre un llenç que va revelant la seva orografia amb els anys i les viviències. Unes passejades que d’absurdes no en tenen res, doncs, en cada expressió, fins hi tot en la més rebuscada, abrupta, inconsistent, recargolada o brutal, hi ha un trajecte ple de sentit, una rúbrica de geometria perfectament detallada per la intel·ligència d’una mà capaç de dibuixar rutes precies i exclusives, preciosos laberints incomprensibles, personals i intransferibles on fer els tombs que calgui, perseguint la olor de la pròpia essència, dansant d’un costat a l’altra, dibuixant amb passos el mandala que potser només veurem al final.
