(Àudio Il Mostro – Ashram)
Escolto com sona la tarda en la posició primera. Em xiula un Sa de llum prima que deixa estar-me en un foc que gairebé ni escalfa. Una veu ben clavada a terra que té el gust silenciós de les llavors vives que hi callen soterrades. El grau principal que fa vibrar el «zup-zup» latent de la potència, la remor d’una vida discreta que hi sap esperar. Un centre tonal que em fa cantar la olor de la llar i de la llenya encesa. El demiurg que mana un lloc per a cada cosa, exigint-ne unes proporcions que avui cantussejo – ni agudes ni greus – a mitja altura meva. Un ordre que s’expandeix com un cop de roc a l’aigua, irradiant la perfecta proporció entre una nota i una altra. La fortalesa de la tònica que sosté el meu castell de maons sonors, un tapís d’expressions acolorides resseguint-me, cos amunt, deixant enfilar-se’m la composició sense por ara que sé ben bé on tinc la terra ferma.
