Em mirava la planta del peu buscant-hi l’espina que, del poc mal que em feia, segur que no se m’havia clavat bé. Jo l’havia vista sencera, amenaçant i afilada, esperant el pas que feriria la base suau del meu peu nu. Sí, era allà, ben sencerament enfonsada, havent-se’m fet lloc en l’escalfor tèbia del meu peu, com una incrustació que era acceptada amb naturalitat. Ni exclamar-me? Quin sarau hauria muntat fa uns mesos …! – vaig pensar. I mentre els pensaments se m’atropellaven mirant de comprendre el com d’aquella indolora punxada, esclatava un silenciós crit d’esbarzer en gola. Com una bardissa que m’esgarrinxava la llengua i retenia entre el fullatge punxegut paraules que m’havien caducat. Eren paraules com ombres mortes que es resistien a desaparèixer del meu pla físic. L’esbarzer metafòric i la conseqüent afonia eren els candaus aliats que m’ajudaven – físicament i durant uns dies- a no recórrer als passos de sempre, a deixar que el silenci ocupés l’espai dels mots que haurien sortit només per inèrcia. La veu d’esbarzer expressa clara i curta. I sobretot, calla.
