L’havia sentida a la sessió de biodansa. Sí, en la roda final, quan ja totes les peces han fet voltes i voltes dins meu, quan els ulls es troben amb la sinceritat pròpia i amb la de l’altre. La buscava… però tot i recordar-ne algunes paraules … m’era impossible reconèixer-la … cap melodia em semblava tant colpidora com la de llavors …
Vaig demanar-ne el nom. Amor de índio. Vaig escoltar-la. I no vaig sentir-la. L’havia sentida des d’algun lloc que no eren les orelles. Quantes coses calla el so des de la ment, des de la descodificació de sons, des de la racionalització d’harmonies, des del contingut de les paraules. I en canvi, en el silenci del moviment, quan les portes del ser ja són obertes, es revela l’essència atravessant la pell, encetant un diàleg visceral i valuós. Em sembla que això d’aquest dia va ser SENTIR …
[spotify id=»spotify:track:5DjpRPgYrYtUKX4TjTHGqW» width=»300″ height=»380″ /]
Pingback: Sessió oberta el 4 de desembre a Girona i unes paraules de regal – La vida en dansa
Pingback: Sessió oberta el 4 de desembre a Girona i unes paraules de regal – La vida en dansa