
Aquí una d’aquestes històries …
Davant del foc, només una flama que balla vertical, elegant i altiva. Ben acostada a ella, un perímetre tremolós de foscor, la llum s’escapa. La mirada fixe a l’espelma i no ho entenc: qui brilla no té llum? qui brilla no pot retenir el seu propi escalf, el seu propi titil·lar?Passen els minuts i la cera es fon alhora que la fosca retrocedeix fins a l’aresta del propi llumet. I l’ordre s’inverteix. Llum endis, la fosca a fora. El ble s’acomoda cremant en un clotet que ell mateix s’ha generat, i crema i crema i crema omplint l’espelma de sentit, omplint de llum el llum.S’obre una porta cap al país on he volgut anar sempre, ja sóc aquí i he vingut per quedar-me. És l’únic lloc on he d’anar, on tots haurem d’anar i no ens hi trobarem mai si el territori descobert és autèntic.Camí de llum que m’explica veritats. Joventut i maduresa… sense deixar cremar l’espelma fins al silenci. Tot vindrà.