Les ones es propagaven com notícies llamineres. Com l’impacte de la pedra en l’aigua. Una comunicació plàcia i il·limitada, com quan l’onada arriba a acariciar la platja al seu ritme imperturvbable. S’explicava la matèria a través del frec d’uns vells bols tibetans.
S’obrien escenaris sonors, paisatges nous que intentava desxifrar, trobar-hi el terra, i anar enfilant, amb la veu, els graons d’alguna escala encara incerta. Quan el caminar temerós ja galopava confiat amunt i avall era hora de desballestar l’estabilitat trobada. De nou el colpeig creava una nova harmonia que em precipitava a l’infinit. Els estels arran de nas per després setir-me en la lenta i ingràvida caiguda, tornant a la pacient tasca de comprendre aquell lloc nou des de l’escolta.
Cada vegada més absorta en la dinàmica, la veu funcionava sense premeditació, com un impuls més enllà de les decisions que pogués prendre. La ment – a cop de «desafines», » estàs perduda«, » et desplomaràs» i alguns missatges una mica més cruels – mirava de posar-hi tants impediments com podia, sense cap efecte. Un magma acolorit espès i calent feia dibuixos dins el meu tòrax tenyint del seu to -a vegades amable, a vegades sever- la meva veu. Com en una empenta la veu sortia. I sortia tant sincera, d’un lloc tant intern, tant cert, que en aquell so jo hi era.
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=KeCB8G98XFI&w=560&h=315]
