La veritat residia sota l’escorça. Era tant polida que transparentava. Sota la finor d’aquella pell-paper-de-seda sentia bategar-hi l’existència, circulant entre els teixits i les blaves canalitzacions d’uns braços en plàcida blancor. Quiets i sincers, capaços d’estrènyer amb força el que sí, s’havien fet també aptes en bandejar les interferències i experts en deixar-se després en la dolça dansa de l’arc sobre les cordes, ampliant la fermesa en els moviments delicats.
Em ressonava l’autenticitat adormida als ossos, amplificant-se’m en un terratrèmol a la gola, desballestant-me els «nos» i les mitges mentides que havien aplaçat la nova torbada amb mi. I hauria fugit si no hagués estat per la música lenta i ben assentada d’un grapat de paraules dites amb to de cor, una finíssima cirurgia que m’ajudava a vessar-me generosament sincera.
