(Em sé en l’estructura, acomodant-se’m tota ella al missatge de la pròpia expressió, un trajecte sorollós que funciona des de dins. És en un raig de paraules injectat als capil·lars irrigant tots els meus teixits amb les consideracions de la ment. «Això sí. Allò no. Així no. Per aquí. Això no pot ser. Ara sí.» Registres i paràmetres allotjats en cada múscol, transitant per cada artèria, materialitzant el dins amb cada gest a fora.
Però què passa quan la conclusió canvia? Què passa quan la cançó de les idees queda obsoleta mentre un eco a l’esquelet segueix convocant les formes antigues, construint un mode que ja no va amb el que continc?
És clarament un moment d'»encara no».
