La ruta de les coses noves té el gust inclassificable dels mapes muts. Sense idees, sense registre, assassinada la rigidesa del «això mai», només em queda provar. Aventurar-me, deixar que el pur convenciment em mogui els espantadíssos peus un cop i un altre, plens d’un foc de fe que crema només perquè creu. Perquè malgrat tot crec.
I sense que sigui fàcil o difícil, ressegueixo amb tonada de Ga, aquest fil primíssim, un delicat carrer de llum que es descabdella sota els meus inoportuns talons. Trepitjo les llambordes confiant que el ritme em doni impuls i, que amb l’estona, crei la inèrcia suficient que em sostingui, fent equilibris en un itinerari del que no tinc idees. Determinació i fe fan que accepti la peripècia mentre des del meu-dins-més-dins busco i demano mirant les altures el coratge necessari per viure’m pas a pas en aquest fascinant trajecte que és viure.
