Paraules. Me les dic cent no, … mil vegades. Amb intenció i direcció encara que mai m’ho sembli. Aquell missatge de llavor implantat cèl·lula a cèl·lula és en mi en una maniobra d’anys. Un patró de melodia interna ressonant en cada òrgan, un mantra bategant en cada teixit, sent-me el to del contacte un cop a fora, impactant en els altres i en les coses, expandint i transformant. Construint. Destruint. Rego aquesta llavors amb els sons de l’ànima, amb els ritmes del cos, amb les olors de les essències que sí expliquen alguna cosa de mi. Deixo sortir les paraules que no debiliten i oxigeno la verdor de les seves fulles en cada passejada, deixant que li arribi la carícia del sol, la invitació a créixer en la llibertat d’un vent de cel obert.
En ocasions va tractar-se de procurar-li una mica d’ombra o un sopluig. Aprenent a cuidar-la algun cop vaig hidratar-la amb aigües tèrboles, plenes de pressa o inconcrecions. També vaig constrènyer-la en un vestit-cuirassa que- per més que protegida – gairebé li ofega la cançó. Desnuant-ne els llaços, eixamplant les empares, alimentant-la amb les aigües netes dels cels, les branques, amb el temps, reverdegen i, de tant en tant, em surt de somiar-li una flor.
