Sota aquell embolic de bardissa hi havia una determinació: aquesta vegada no esperaré a deixar descompondre les noses confiant només en el pas del temps. Perquè … les fulles difuntes no tornen a la vida si ella no vol. Perquè la màgia no és respiració assistida sinó una encisadora primavera en el renéixer verd després de cada hivern. Quedava al descobert que tot aquell entramat nuat de destorbs era un ridícul parapet d’ombres que no m’ajudaven a escalfar el cor. Si vull condicions fructíferes, si de veritat vull flors i regals de vida, em farà falta desfer-me de tot aquest brancam superflu, d’aquests braços que eren un pes mort consumint les oportunitats de florir. Em faria falta agafar-me fort al coratge per aplicar els criteris que tornen el sol a l’essència, la valentia de seccionar una tija innecessària darrera l’altra, sabent que en cada desfeta hi habita la oportunitat.
