(Àudio Over there, it’s raining – Nils Frahm)
Volia perdre’m en l’òcul del meu propi bosc marí. Clavada davant el meu ull em percebia més enllà de la mirada. Volia enfonsar-m’hi sense cap indicació per redescobrir la discreta fortuna que respirava sota aquell espès laberint d’algues. Havia sentit el batec d’algun tresor callat, invisible als pirates que de tant en tant em navegaven l’iris i que jo ja havia conegut de prop: purs bàrbars afamats d’espoli. Aquella aquàtica verdor despentinada em protegia un secret de perles tant recònditament amagat, que, a estones, fins hi tot jo sentia extraviat. I l’enyorava tant que en buscava la pista. Una traça del pany, un diminut rastre de clau en el camí que empenyés la porta de la invidència i em deixés endevinar la fulgurant nineta dels meus ulls, aquella petita enorme riquesa dissimulada sota la quietud d’una opacitat asfàltica.
