Em tinc quan la lleugera carícia sap despertar-me en l’arpa interna un recital d’autenticitat només per mi. Afluixo el claviller mandibular i afino l’expressió del somiqueig a la rialla, humitejant, si cal, una mica les cordes des dels ulls. Sona, tot plegat, preciosament greu. Greu de sever. Greu de digne. Greu de trobar-me davant la furiosa mentida. Greu d’un dràstic canvi d’altura. Tant greu que no seguiré per aquí.
Retiro la corda trencada amb delicadesa, doncs fins fa poc la volia creure d’or. Passo els dits sentint que hi falta. La cançó d’avui té menys notes. És el peculiar so de l’abscència.
