Aquell pi enorme ens feia de casa. Semblava encara menut davant la façana de la Taverna del Subirà. L’aire n’esquivava les branques i les fulles i, carregat de la olor d’alguna hortalissa dolça de l’hort de més avall, em refrescava la pell com només l’estiu ho sap fer.
Respiràvem, concentrades, assa-borint el prana d’un aire carregat d’aliment. Recorríem el fora per anar cap endins. Contactant amb els Elements descobríem camins nous a través d’uns sentits que ens posaven a prova. Ek Ong Kaar i cada engruna encaixant en un ordre enorme, perfecte. Quina complexitat tant bàsica.
Un llamp i la tampura va fer-se petita. Quin regal aquell so de pluja sota el porxo de l’ermita. Sentir la pluja sense haver de fugir. Mortes les excuses de per si em mullo o per si agafo fred. Ara era l’hora de sentir.
La nit va sonar majúscola a les mans de l’Eduard. Delicadesa i sinceritat. Estimant el silenci. Sense micros ni efectes. Una veu i una guitarra. Molt missatge. I molt de cor.
GRÀCIES.
