Portes. Obertures en una paret que separa unes coses d’unes altres. Una existència de binomis i d’incompatibilitats. En el joc de la dualitat el que em val aquí no em val allà. És un això i un allò estancs. I puc obrir o tancar la porta. Puc no veure-la, quedar-me per sempre on sempre. També puc creuar-ne el llindar atreta per la força gravitatòria de «l’altra banda» o quedar-m’hi indecisa llargues hores, recorrent aquest no-lloc, mirant de comprendre on porta cada extrem, observant a quina de les dues bandes jugar.
Però… podria viure sense portes? Podria esbotzar la paret mestra i no deixar que naixéssin més divisions? Com seria viure sense disjuntives… ? Dir hola a la conjunció de fets simultanis o successius potser, sense posar res en crisi? Cantar la benvingut a l’enllaç entre propostes un cop enderrocat el mur de moral i judici? Sabria viure sense justificar-me, obrint-me a això i allò i també a allò altre sense més guia que el sentir? La llum i la foscor, l’energia masculina i la femenina, l’activitat i la passivitat, totes les polaritats en una unió vibrant i equilibrada: m’atreveixo a viure l’existència des del tot en el tot?
