El mapa de la meva escorça té 72.000 camins invisiblement oberts. Hi transiten històries, acords, desordres, oposicions. Alguns “nos” que s’esllavissen i alguns “sis” no sempre clars. Hi tinc carrers i senyors carrers, diria. I també carrerons i passatges. N’hi ha alguns d’amples, ben assolellats, plens de passos gairebé galopants, plens de ritme i de cabal, com si fossin el carrer per on desfila la Rua cada dia. D’altres són una autopista, un tram àgil i pràctic del qual en valoro bàsicament la velocitat. D’aquí aquí i fins allà. Però a mi els que m’agraden de debò , són els ombrívols, els secundaris, aquells on, si m’hi perdo atenta alguna tarda, és fàcil descobrir-hi la brillantor d’alguna pedra preciosa. També hi tinc aquells altres que – … ai pobres! -, de passar-hi tant poc, se m’omplen de males herbes i se’m mig perden… Entre tots nodreixen el petit miracle de vida que sóc.
Per això m’assec i respiro. Perquè vull estimar-los a tots, insuflant l’energia justa perquè la Rua hi dansi electritzant o generant la ventada discreta que faci espurnejar la màgia secreta de perles i maragdes a cada revolt o també, quan pugui i em senti amb força, arrencant d’un cop d’aire tota la pols i les males herbes que esborren els camins. Els vull tots, …. perquè tots tenen una història per fer-me viure.
