Cantava. La meva amiga Naad Yogi, la Veer Kaur, escoltava atenta. En acabar em va dir : no tinc res per a criticar-te, doncs cantes des de l’ànima i és preciós. Només se m’acut que podria ampliar-se… Has pensat mai d’incoroprar el cos en aquest cant?
El cos? – la meva cara devia ser un poema doncs no entenia ben bé què em volia dir … jo ja feia servir el diafragma, la caixa toràcica, els pulmons, la tràquea, les cordes vocals, els ressonadors, la boca … Però ella no es referia a aquest cos … sinó a un cos més subtil. Ella havia descobert una altra manera de cantar. Era el cant de la trobada energètica, nota a nota, chakra a chakra, un cant que convergia finíssimament amb cada vòrtex donant escalfor, solidesa i certesa a l’expressió.
El Sa, ferm i sustentador al Muladhara. La suavitat seductora d’un Re flotant al Shvadhisthana s’enfilava a un Ga que va necessitar de diversos intents per trobar-se amb la capacitat de confrontació pròpia de Manipura. Ma … no me’n sentia capaç i també va ser. Cantava l’amor incondicional, la infinita abraçada redescobrint un Anahatha que creia espatllat.
Tota aquesta subtilesa era perfectament audible, reconeixible. La veu i el chakra entraven en una relació de retroalimentació que nodria el cabal de Sushuma, com un riu subterrani, fluïd i abundant. La meva gola, Vishuddi, connectava honestament el dins i el fora, en una sonoritat que em va semblar revelar la meva pròpia naturalesa, projectant en l’Univers la llavor de cada paraula.
La reverberància càlida de l’exercici és reimpulsada cada matí en la pràctica de meditació naad yogi a través del cant. Ara ja no només canto notes des de l’etèrea llum de l’ànima sinó que ara canto notes com històries que encenen el 7 focs del meu cos subtil.
Li agrairé sempre.
