Acabats els cants per obrir-me a l’abundància, penso: “feina feta”. Ridícula. L’expressió gairebé m’eixorda. “ FEINA FETA”?!!! Què vol dir això!?… si segueixo en la falta, sentint fredor al cor i a la butxaca amb la desesperança pròpia de qui no aconsegueix fer-ho diferent!! En què he estat mentre cantava? Aquí no ha passat el miracle que esperava! En què he invertit el meu valuós temps de vida? … Perquè m’he conformat amb executar instruccions al més pur estil “abracadabra”? … Perquè canto, prego, visc, sense mi?
Avui exploro la possibilitat de passar de la cançó al mantra fent viva la oportunitat, sempre present, de tansitar de la bellesa del so a un recurs de transformació. Estem davant la possibilitat de caminar de la composició a la recomposició de la pròpia vida. I, per fer-ho, em necessito desperta, activa, confiant en el que sento quan escolto. Creient-me quan m’escolto. I poc a poc, amb els dies, vaig descobrint en aquesta vibració una màgia tant enorme, tant salvatgement desbocada que desborda qualsevol temps de pràctica inundant-me la vida. Llavors el mantra ja no és una cançó. Ara ja és un somriure, ja és l’abundància seguint-me el fer d’un cor que guarda, per a tu , la darrera cullerada.
