Després de 3 dies emergí de les profunditats amb un missatge d’amor per a la humanitat. Aquella proclama d’unitat de tota l’existència i la imparcialitat de l’inefable en un món d’infinites formes on tothom hi és benvingut era – i és encara – un regal de llum.
Si deixo de pensar-lo com una bonica història remota el trobo en mi com una immensa inspiració per al meu cant, per a la meva vida. Ell m’ensenya a servir el te als meus estudiants entenent que el que els ofereixo és molt més que un líquid saborós. Em mostra que l’autèntic cor de l’art viu en la més humil expressió de cada ser. M’ensenya que totes les veus són la veu de la consciència, que cap sobra, que cap falta, que cap és correcte ni incorrecte, que potser només no he après a escoltar-les adequadament encara. Que el so és infinitament més gran que la música. Que en el cercle que presideixo tots som iguals i que si no ho sé, ho hauré d’aprendre. Que l’experiència és l’única cosa compartible i que voler-la tenir és comprometre’m amb el meu propi pas pel món. Que compondre i recompondre no es limita a repetir el mantra sinó a reconèixer la pròpia expressió i crear la vibració en la que vull viure.
Per tot això, i per tantes coses que no he sabut encara descobrir, estimat Gurú, el proper 23 de novembre celebrarem el teu 549è aniversari amb menges dolces, ressonant en els teus cants, volent ser l’ombra dels teus passos. Waheguru!
