Quan fa alguns anys em vaig interessar per els cants sagrats no imaginava la profunditat de la futura troballa. Tenia la idea que el cant es “tornava” sagrat per les paraules que un feia servir. Pensava en el cant des de la filosofia, des de les paraules com a contenidores de significats. Això em semblava el “mantra”. Hi havia la bellesa de la doctrina, un interessant teoria … I sí … tenia sentit… però alguna cosa trobava a faltar.
Més endavant algú em va convidar a seure, a callar, a escoltar amb profunditat. I dic “a callar” amb certa contundència perquè, efectivament, aquella nova forma d’aproximació a la sacralitat exigia un temps de silenci, de recolliment i d’aprenentatge que em posava l’ego a dieta de judicis i reconeixements, és a dir, ni discos ni concerts, plenament enfocada a aprendre.
Practicava i batallava amb l’enorme incomoditat de quan el so que fas no s’assembla gens al que voldries. Una cuca esquena a terra espeternegant al més pur estil kafkià. “No em sortirà mai»- pensava. I a cada nou intent era una mica més humil, respectuosa i delicada en l’aprenentatge. I en la vida. I – sopresa! – poc a poc va anar apareixent aquell desitjat so que només jo havia pogut escoltar dins meu.
L’intangible Mestre treballava esculpint-me l’expressió, afinant l’intel·lecte, ajustant l’escolta, amorosint-me el cos… La cançó es “tornava” encara més sagrada doncs l’acte que la posava a viure estava molt més a prop de la meva pròpia naturalesa. Digueu-me, què trobaríeu de més pur?
