(Àudio Solêr – Otto Totland)
Quan veig lliscar cada alè nostre entre les afilades amenaces d’acer que belluguen els Teus dits, se’m fa cert l’ara. Perquè mentre vermella discorre pel tall d’aquell ferro esmolat jo planejo rumbs llunyans i dies llargs com un privilegi innat, com si aquest transcórrer de la vida em donés garanties d’assolir els futurs que imagino. Mai la possibilitat de la secció defintiva em resulta justa. No trobaria mai un bon moment per deixar de ser aquí si és el després qui em guarda la meravella, l’esclat de les més belles flors, la més emocionant simfonia. I així, enfocada en l’espera, em perdo més de mitja vida, deixant desfer l’aquí, l’ara, amb-sense tu, amb-sense mi, cavil·lant com de prodigiós serà aquell gloriós moment de després.
