Tinc estones d’un misteriós pronom feble indeterminat. «Ho». És ample i opac, i se m’asseu al bell mig entre un «no» i un «sé» que cada dia em fa més olor de fals topall, d’excusa. El pronom amb so d’ensurt, encara que el qualifiquin de dèbil i inconcret, em sembla acollir alguna cosa grossa, complexa, algún embolat que no m’atreveixo a concretar, un engranatge d’elements que deuen allotjar algun secret ben guardat. Voldria fer com Pennac amb els seus alumnes, a Mal de escuela: agafar el meu «ho» i obrir-lo en una dissecció escrupulosa, revisar-ne el contingut i sorgir-lo de nou per etiquetar-lo a la llum d’una nova comprensió feta -com a mínim- d’algun substantiu. Me’l respiro… i perdo les idees fugades i el gust d’abscència escoltant uns batecs que m’acosten a mig obrir-me la porteta del cor … Sorpresa! Determinat i vigorós… Eres aquí!
