Aprenent a ser-me

Va convidar-me a un viatge de molts anys en pocs segons. Sata nam, el segon concepte del Mool Mantra, amb els ulls tancats, va fer-me trobar amb la nena de 6 anys que havia estat. I sí, havia estat algunes coses que ja no eren. Però algunes altres d’ara ja eren allà.  Aquella jo era en una realitat intangible ben viva dins meu, tant real com un somni – que existeix perquè efectivament l’he somiat. En descobria la seva permanència, el seu fer, un tarannà ben perfilat i concret. Així em reconeixia en cada any que s’afegia a la suma. L’ànima de llavors seguia ressonant en l’ara. I no es tractava de si nena, de si jove o dona. Aquesta era la part que maquillava la realitat, la seva versió contingent. El cas és que apareixia una veritat palpitant, sempre present sota els anys i les coses. Una veritat feta de mi.  El jo veritable que ara, des de l’adultesa, hauria protegit molt millor d’algunes situacions i l’hauria convidat a arriscar més en algunes altres. Amb els anys vaig aprenent a ser-me.