http://www.youtube.com/watch?v=2dSjP7eyWRs
Una perla que em trobo avui. Munbe va, composta per A.R. Rhaman en tamil, una llengua molt antiga pròpia de Sri Lanka. Fantàstiques Vydia i Vandana Iyer en aquesta interpretació. A tarvés de la seva veu em faig una idea d’elles, de com són, etc. Per què? No les conec, mai havia sentit res d’elles i… en pocs segons tinc aquesta sensació …!? és només una mera projecció? És un judici? O hi ha alguna cosa d’essencial en aquesta comunicació?
No us ha passat mai de compondre una melodia que al cap dels mesos et resulta incantable, per aguda o per greu, per intensa o dèbil o … ? Aquella melodia va sorgir de la necessitat d’expressar quelcom important per mi llavors. El to i el volum delaten el moment personal. Quan aquest moment queda enrrere, el to i el volum tornen a moldejar-se en una nova sitaució. I tot canvia. Podem evocar aquella melodia, portar-la al present a través del record de l’emoció. Fins hi tot podem interpretar la melodia d’un altre buscant en nosaltres aquest record. Però ja no és un retrat dle present. Ara és fer ruta en el dins per cercar exactament aquella emoció. Sigui com sigui, a través d’aquest exercici de cerca, la veu, amb el seu propi caràcter i la seva propia sensibilitat expressa un tros d’ànima, si no tota. Hi som en aquella veu.
A mi la veu em sembla l’ «obre’t Sèsam» de la pesonalitat. Acostar-nos a conèixer la natura i característiques de la pròpia veu permet coneìxer-nos en profunditat a nosaltres i també als altres perquè la personalitat es revela a través del so de la veu perquè és a través d’ella com exterioritzem la vivència interna. Podríem dir que quan ens expressem a través de la veu en connexió amb nosaltres mateixes, som autèntiques. Llavors, som el que cantem.
Un article que m’ha agradat en relació a aquests aspctes és de Psicologia de la música y emoción musical, de desembre de 2003, de la Universidad de Murcia.
