(Escalava els dies assegurant els passos en laberíntiques tombarelles. Però ni grampons ni arnesos van ser prou àncores en aquella ruta on el vent, sense cap pudor, li bufava escandalosament a la cara. Era tant l’espai, tantes les oportunitats … per què havia de refer sempre el mateix absurd trajecte entre l’intent i el punt d’inici? Plena de “per quès” detestava l’antipatia de la ventada, doncs havia comprovat que de cap manera volia anar-li a favor.
Una vegada, ja exhausta, no va oposar-se a la desfeta. Va acceptar-ne el retrocés i va deixar-se voleiar planejant les turbulències per terres ben estranyes fins que la intensitat d’aquella ratxa va amansir-se deixant-la caure en un repòs de bondadosa pau. Ajaguda com una nàufraga mastegant la terra de la pròpia pàtria, va obrir els ulls de l’ànima comprenent quant a favor li havia anat sempre aquell vent hostil.
