Recordo sovint quan les persones savies que m’han acompanyat en aquests darrers temps plens de corbes, davant una situació difícil, incòmode o dolorosa em deien » respira». Jo no podia apreciar el valor d’aquelles indicacions fins fa ben poc. Què podia canvair? Doncs avui veig que tot.
Respirar em resulta el vehicle cap a la pulsació per excel·lència. És l’impuls que m’introdueix i em desplaça d’un estat a un altre. És la força pel bategar de la vida en l’ara.
Respirar ha alimentat el pulsar que m’orquestra desencadenant reaccions físiques, psicològiques i d’altres de molt més subtils afectant els meus centres energètics, obrint la porta a una nova dimensió del coneixement com pot ser la contemplació
Així mateix tampoc puc veure la pulsació només com una qüestió expressiva. Cada tipus de compàs (binari, ternari, d’amalgama, etc.) obre la porta a un món vibratori que, a través del seu propi caràcter, impacta deixant emprempta, potenciant, reequilibrant o distorcionant el moviment natural als meus centres energètics.
Per aquest motiu em faig cas. Quan em ve de gust escoltar un so o una música en concret em considero sense qüestionaments perquè la dimensió més subtil de mi mateixa m’està demanant una pulsació determinada que em desplaçarà d’una situació a una altra, respiració a respiració, acompasant-me al pulsar d’aquest so, cap a un nou espai intern.
