Respiro amb un ocell-rubí que canta encès entre les costelles. Me’l deixo volar, sense posseir-lo ni engabiar-lo. Expandida en aquest aleteig vermell el veig asseure’s en el verd de les fulles – ara brillen més! També el veig acalorar-se en la frenètica imperfecció del trànsit a la ciutat o en l’olor esmorteïda d’aquelles quatre flors liles mig seques del balcó que ja no els toca ser aquí. Li encanta nedar capritxosament en el vent que arriba i torna de la teva pell. S’alimenta d’altres cants de foc, deliciosos fruits rojos on hi clava el bec. També sap incendiar paraules i cossos amb la seva energia fogosa. I quan em vola pel front m’il·lumina les idees amb la llum de la comprensió. A cada batre d’ales em convida a celebrar la calidesa de les abraçades, la nutrició del que sóc capaç de digerir, la determinació en la direcció dels meus passos, la intensitat de la força amb la que em moc per la vida. Que voli tant com vulgui!
