Sento la cançó del solstici. La nit més llarga de l’any té el to d’una melodia clarobscura, enfilant-se pel vespre, lentament, zigzaguejant-ne els graons, avançant cap a la llum d’una nova octava que promet brillar tot i que en-cara s’ennuega amb alguna nota de l’anterior. M’aturo i miro amunt empesa per la vibració de les coses felices: quines ganes de viure! Escala avall, encara algun pètal pansit en l’agost i un ensopec d’octubre matisen l’alegria abans trobada. Trio les millors llavors, les llenço sembrant-les ben amunt, confiant que l’aire les conduirà al lloc més fèrtil de mi. Que tot recomenci amb l’arribada de la nova llum.
