Dubtàvem sobre la seva naturalesa. De què està fet el so que és i deixa de ser? Quina és aquesta matèria que té la capacitat de deixar-te assaborir-la però que ja no hi és per ser engolida?
Visiteu un parc d’atraccions i –sobretot – no us perdeu les muntanyes russes– va respondre el mestre. Confosos resseguíem aquelles paraules buscant a través de la sensació d’imaginar-nos lliscant cel avall sobre uns rails que ens estampaven en una mena de buit massa present per ser res.
Podia identificar aquella mateixa vacuïtat en les cavitats desocupades del meu cos, en la buidor del vasos sanguinis, als pulmons buits o també en els pensaments i emocions nedant en un oceà impertorbable, fins al descomunal receptacle il·limitat que conté cada detall de l’Univers, cadascun dels altres elements.
Subtilitat, lleugeresa, harmonia, immobilitat, matemàtica, proporció, amorfisme, incontenibilitat … Aquell element havia de ser, sens dubte, el substrat del so. L’èter.
