D’alguna manera l’integrava. Haver reservat un temps per acomiadar l’any amb música i meditació el dia 30 de desembre em va fer iniciar la revisió uns quants dies abans. I aquest record de 12 mesos tant intensos plens d’entrades i sortides, de resituar-me en el que vull i el que no, etc. començava a prendre forma i a sonar, poc a poc, a conclusió.
L’entonava quan guardava els plats o estenia la roba. M’asseia a practicar amb la dilruba – necessito estudiar!!!- i sorgia de nou. En silenci … Sorgia amb aquell aire tant solemne de les coses meditades. Mostrava un ample somriure … ferit. Com nascut del retorn després d’un llarg viatge on no tot han estat alegries.
En aquest balanç sorgia la melodia que m’alentia el ritme i que em feia possible comprendre que a vegades, per guanyar-hi de debò, cal també perdre-hi molt. El cor sap bé què canta.
Aquest és el meu Jaijawanti.
