No sabia que podia mastegar el so i trobar-ne el gust, l’aspror, la sequetat, l’acidesa, la lleugeresa… Tampoc imaginava que podia veure-hi un color que em parlés de calideses, de fredors. No tenia ni idea que podia flairar-lo en l’ambient… olors de mandra, d’agitació, d’infantesa, … Ni tampoc que era possible posar-l’hi tact a aquell «Ah!» del tall finíssim del paper a la pell o a aquell «aaahhh **** …» de quan m’abrigo sota una manta groixuda i suau mentre tu m’escalfes un te. Avui el Sa Chandowati, la plenitut en la tònica, té gust de maduixa de l’hort de la meva àvia, tacte d’herba vibrant i verda, olor floral de radiant primavera. També brilla com un sol immens que m’escalfa i sona com mil cors despresos cantant junts. Quin so tant magnífic, no? O avui també em sona el Re Dayawati, la segona a vegades menor que fa referència a la protecció, fa olor d’intimitat de la llar, té el toc d’unes mans que protegeixen, s’il·lumina amb una llumeta amorosa que irradia delicadesa mentre sona una cançó de bressol. Has sentit mai aquest so? La vida ens canta a un volum altíssim amb els sentits oberts.
Dels sentits en el so
