(ÀUDIO LIES – GLEN HANSARD)
En sentia la seva cançó però de lluny … De massa lluny per creure-me-la. I ja m’anava bé. Veia a venir una tonada autèntica, d’aquelles que, d’una revolada, em col·locava en una veritat tant pròpia que resultava del tot ineludible. I no! no …, no la volia! Perquè el que volia era gaudir d’aquella situació encara que fos un invent, un autèntic estar en fals. Volia deixar-me en el «per fi» hologràfic, en la injecció anestèsica de felicitat que posava pausa a la desesperança. Triava obstruir-me l’escolta, matar tota sensibilitat a la pell, silenciar la intuïció, aturar el fluir d’aquella cançó dita des del cor del meu ocell xisclant-me que em fes cas. Sepultava el cantaire alat a la masmorra de les gàbies, pensant que en podria ofegar la tonada.Però no. Aquella melodia veritable, aquell mantra del «no et faltis, sigues amb tu«- la meva versió personal del «satanam» – era ja un retruny sísmic buscant asseure-se’m en algun lloc d’honor. Una esquerda fent lloc sota les costelles i un niu de tiges d’or acollia el vol exhaust d’aquella au salvatge. Ara sí, un «per fi» de debò. M’havia arribat a casa.
