(Àudio: Ouvertyr 1 – Mattias Bärjed)
En totes les coses existeixen esquerdes. I detectada l’escletxa, sé -de totes totes- que no hi haurà res a fer, que inevitablement i per una agredolça fortuna s’hi filtrarà, dèbil o forta, la llum dels canvis. Avui se m’han acabat els amagatalls, em reconeixo la fissura i accepto, seguint-la, deixar-me trencar. «Quan abans, millor … » – em dic per convèncer-me. I m’enfilo decidida en la dolorosa escalada cap al punt de ruptura.
Malgrat la crua incomoditat, sento dignitat per mi en aquests moments en què, posada en la voluntat de transcendir el meu propi aiguamoll de boira i ensopecs, no m’he amagat en llamineres excuses, atenuants d’una realitat que detesto. Així, decidida, te’m desallotjo de cada cèl·lula meva … m’acomiado de la teva cançó… que, segons com, encara tant m’agrada. I en aquesta dificultat m’estic, pacientment a contra cor, buscant-me un lloc més còmode en tot això. Em canto alguna cosa desesperadament bonica o trista, o les dues coses a l’hora. És igual. La qüestió és que m’estimi cada llàgrima a consciència mentre volo desintegrada en l’aire de la tarda, literalment feta pols, un regal d’amorfisme que permetrà recomposar-me després amb un nou ordre, desocupada i amb espai disponible. Si serà ple de buit o llibertat, això … ho sabré demà.
