(I Know a Love so True and Fair – Chad Lawson)
Acollies la llumeta del meu esperit obrint en la foscor el camí del meu prec. En el gest d’encendre’t et vaig demanar que em duguessis justament on calia perquè em semblava massa difícil no deixar-me en l’hàbit de la repetició que tant soldat duia a les cèl·lules. Ens vaig encendre veient desfer-me la cera en el degoteig de la teva carn. Observava en l’incendi del teu blè, la crema del meu cordill encarcarat que enfilava pensaments poc reals. I m’animava a ser en la teva refulgència, en la flama de les coses que m’escalfen l’ànima. Aparegué la nova forma, la ment fumejà a mig morir i vaig guardar el record d’aquella lluor secreta en la retina dels ulls com un tresor de claror, com un fanal de saviesa.
