àudio: La Edad del cielo, J. Drexler
Descobreixo una bellesa densa en la lentitud amb què s’apaga l’estiu. És un embruix daurat, reflexes d’un sol que ja ho ha donat tot. El dia té ara el gust de la ruïna romàntica. Vestigis de passat que es converteixen en símbols de la transitorietat. Que valuosa la veritat tremolant en les esquelètiques fulles! Que cert el cruixir del meu pas sobre el silenci encara tebi en les tiges mortes… Pura matèria orientada a la pols.
El vent escampa la narrativa d’un atractiu caduc. Explica que les coses van ser verdes i que van brotar. Que tenien ganes de viure i que miraven amunt, desafiant la gravetat. Em diu que la gràcia d’ara és fer espai, arribant buits a la propera mort gèlida, deixant que tot caigui, permetent que la matèria palpiti menuda, polsant només per sostenir el trànsit, en una respiració íntima i lenta, com de migdiada senil, com d’un avís d’adéu.
… sento caure’m alguna fulla.
