Esglaons enfilant ocataves. Tecla a tecla, sumo sons. Un camí de vida. Un dia hi salto buscant les estridències i un altre, em sé immòbil, cultivant coratge per polsar la nota-artefacte que farà a miques les escales futueres, només pensades, inventades.
En ocasions faria tramposos salts, obviaria notes. En d’altres … voldria ser-hi sempre. Omissions i monotonies. Ni el «mai» ni el «sempre» ajuden a la llibertat de la melodia. Amb mig somriure recordo que, de vuit en vuit, torno a l’inici. Que sempre em tinc en la fonamental. Que si em deixo aprendre en aquesta etapa d’ara, en la següent, reviuré el grau per seguir contemplant els misteris de les coses que, des d’aquí, em sembla mig entendre. Això sí, amb la vista més i més clara.
