Amb els estudiants compartíem què enteníem que era el Kirtan. Totes les consideracions anaven al voltant de configurar “la manera”. En quin idioma, quins instruments, quins rols, quins moments, etc. Res millor per adonar-se que de maners n’hi ha tantes com tradicions i voluntats hi hagi, totes interessants, totes respectables. Però el que jo em preguntava era què era essencialment el kirtan . Què tenia el cant compartit que hagués estat escollit per tantes branques iòguiques com a forma de contemplació? Què tenia que a mi m’hagués pogut despertar tant …
El Sànskrit o el Gurmukhi són un nivell de la vibració del mantra. Però, què serien aquestes paraules sense un cor que les omplís de passió? El plor d’un infant que té gana sona igual aquí que en qualsevol altre lloc del món. Sota la vibració de les paraules hi ha la vibració del “ser humans”. I és quan una persona expressa allò que conté dins mitjançant el veu que CANTA, així, en majúscules. Habita el cant amb l’expressió més genuïna. És un acte comunicatiu que va més enllà de les paraules i de les cultures. Aquella expressió duu un missatge per sí mateix que comunica molt abans que sigui encapsulat en la vibració dels fonemes d’un o altre idioma. Sigui quin sigui l’idioma de les paraules utilitzades, el kirtan és doncs en un mateix llenguatge: el llenguatge del cor.
Davant aquestes consideracions dubto molt que Guru Nanack o altres ioguis del so dimensionessin l’espai de cant com un escenari des d’on exhibir – amb més o menys intenció – virtuosismes tècnics en pro del propi reconeixement. Dèiem amb els alumnes: «en el kirtan no hi ha debut». I en aquest sentit penso que, molt probablement, es considerés el kirtan com a espai de contemplació i de sanació on les persones – sintonitzant amb una determinada expressió – s’unien per connectar amb allò diví.
Aquest fet no és per a mi un tema menor. Penso que des d’on em comparteixo, marco el que vull realment compartir. I per això, com a naad ioguini, els meus dubtes davant el kirtan no són sobre si seré capaç de recordar la melodia, si la veu voldrà sortir, si podré dir totes les paraules, si el ritme no se m’escaparà ni si les notes em relliscaran entre els dits en la dilruba. No. Totes aquestes qüestions em resulten – per bé que lògiques a l’inici – desenfocades en el fons. Els meus veritables dubtes ara que em vull obrir a una nova dimensió de l’experiència sonora passen per si sabré convidar a la contemplació, per si podré mantenir la meva ment enfocada, per si aconseguiré aportar des de la presència ja sigui cantant, escoltant, estant, sent, respirant etc. En definitiva, per si podré situar el meu ego, perdre la cara i posar-la al servei de la sanació d’una manera real i tangible.
I penso que aquest enfocament profundament iòguic pot ser possiblement un dels elements que defineixen l’essència d’aquesta pràctica. Ningú en un kirtan t’ha de demanar tenir bona veu o que el delectis, o que l’entretinguis amb melodies boniques. És – per a tots – un viatge que ha de ser actiu. És un espai de recerca on una ha de voler asseure’s, fer-se present i pilotar la seva pròpia ruta agafant el volant de la ment amb les dues mans mentre va seguint les indicacions de l’ànima. Un ha de voler escoltar i sintonitzar amb el que hi ha dins i fora. Un ha de decidir contemplar i deixar que una intel·ligència superior infongui saviesa en la pròpia mirada no des d’un espai de ritual sinó d’estricta realitat.
