Veu d’esbarzer

6a3a85b887ea4bfffee412f6c25e5618Courage – Patrick O’Hearn

Em mirava la planta del peu buscant-hi l’espina que, del poc mal que em feia, segur que no se m’havia clavat bé.  Jo l’havia vista sencera, amenaçant i afilada, esperant el pas que feriria la base suau del meu peu nu.  Sí,  era allà, ben sencerament enfonsada, havent-se’m fet lloc en l’escalfor tèbia del meu peu, com una incrustació que era acceptada amb naturalitat. Ni exclamar-me? Quin sarau hauria muntat fa uns mesos …! – vaig pensar. I mentre els pensaments se m’atropellaven mirant de comprendre el com d’aquella indolora punxada, esclatava un silenciós crit d’esbarzer en gola. Com una bardissa que m’esgarrinxava la llengua i retenia entre el fullatge punxegut paraules que m’havien caducat. Eren paraules com ombres mortes que es resistien a desaparèixer Continua llegint

Som el que cantem

Una perla que em trobo avui. Munbe va, composta per A.R. Rhaman en tamil, una llengua molt antiga pròpia de Sri Lanka. Fantàstiques Vydia i Vandana Iyer en aquesta interpretació. A tarvés de la seva veu em faig una idea d’elles, de com són, etc.  Per què? No les conec, mai havia sentit res d’elles i… en pocs segons tinc aquesta sensació …!? és només una mera projecció? És un judici? O hi ha alguna cosa d’essencial en aquesta comunicació?

No us ha passat mai de compondre una melodia que al cap dels mesos et resulta incantable, per aguda o per greu, per intensa o dèbil o … ? Aquella melodia va sorgir de la necessitat d’expressar quelcom important per mi llavors. El to i el volum delaten el moment personal. Quan aquest moment queda enrrere, el to i el volum tornen a moldejar-se en una nova sitaució. I tot canvia. Podem evocar aquella melodia, portar-la al present a través del record de l’emoció.  Fins hi tot podem interpretar la melodia d’un altre buscant en nosaltres aquest record. Però ja no és un retrat dle present. Ara és fer ruta en el dins per cercar exactament aquella emoció. Sigui com sigui, a través d’aquest exercici de cerca, la veu, amb el seu propi caràcter i la seva propia sensibilitat expressa un tros d’ànima, si no tota. Hi som en aquella veu.

A mi la veu em sembla l’ “obre’t Sèsam” de la pesonalitat. Acostar-nos a conèixer la natura i característiques de la pròpia veu permet coneìxer-nos en profunditat a nosaltres i també als altres perquè la personalitat es revela a través del so de la veu perquè és a través d’ella com exterioritzem la vivència interna. Podríem dir que quan ens expressem a través de la veu en connexió amb nosaltres mateixes, som autèntiques. Llavors, som el que cantem.

Un article que m’ha agradat en relació a aquests aspctes és de Psicologia de la música y emoción musical, de desembre de 2003, de la Universidad de Murcia.

 

Connectant a través de la pròpia veu

923166_10201196034688790_333030037_nExhalo … s’eixampla el pit, ple d’alguna cosa. La vibració harmònica de la tamboura em va embaint posant en relació dins i fora. Es dibuixa un camí. La gola es recol·loca i obre una via de l’estómac al cel, resseguint les vèrtebres. Els ulls s’abandonen a la intuiïció, el cos s’adorm i perd la forma. Exhalo i en el moviment es dóna aquell “ara…! canta ara!”. Empenyo la nota des d’algun lloc molt viu, on l’aferrament i l’ego solen fer-hi presència. Una alegria, un neguit, una sort, un plor, una esperança, un t’estimo … perfilada, una emoció que només a vegades identifico. Tant certa…, tant plena de mi en aquest moment. Nota a nota, temps a temps, una melodia es desplega per acompanyar exactament el que visc.

Llavors nedo. Jugo amb la complicitat de les onades, juntes, en ruta cap al mateix lloc. Navego en el moviment subtil d’un espai intern on la vida flueix en un moviment constant. Em porto sense força, suaument, gaudint de l’impuls en la pujada, la inèrcia de la caiguda, explorant el paisatge, subjectant la ment des d’aquest lloc. Exprimeixo fins on puc la ressonància de la veu acompassada amb l’ara. Reconec el que es mou dins meu, potser sense paraules, una mera sensació.

I la marea para en un balanceig cada cop més lleu.