Allotjant-me el mantra

Enterrar-me  sota la pell i teixit endins la llavor de vibració, és decisió d’inici.  Obrir-me les finestres per allotjar entre la carn de la meva ment la possibilitat d’una solució que encara desconec,  és creure’m el primer pas.  Perquè sense procés no podré conèixer la rara flor d’un fruit que – des d’aquí – ni tant sols li endevino la forma.  I per un temps serà tot covar l’engruna. Regar-la, cant a cant,  fins que, un dia, la força del nounat esquerdi les parets del  gra, enredant-se’m amb antigues bardisses. Uns quants cants després, si és que la malesa ha fet lloc al jove esclat, veuré vessar-me, per la boca i els ulls, les flors. Celebraré una visió renovada prenyada de fruits que resolen alguns entrebancs de viure.

Continuant

Abandono.

Abandono perquè no hi poso el temps. O perquè no en tinc.

… perquè això no és el que jo esperava.

…  perquè no n’aprendré. Perquè no se’m dóna bé.

Abandono perquè ja no m’interessa.

Sovint, trio formes d’evitar la incomoditat que precedeix el canvi.  

En la ruta d’anar-me fent conscient se’m fa valuós passar per la incomoditat. Res canvia si no és necessari. No canvio de dieta fins que no m’avisa la meva salut. No canvio de postura fins que no em canso de l’actual. No canvio d’estratègia fins que ja no aconsegueixo els resultats desitjats. Entrar en el lloc on em costa estar possibilita sortir-ne amb  una nova forma doncs justament és en aquest lloc molest on hi  ha potencial  per a la transformació.  

Continua llegint