De la pràctica

fc64fa1f5c71b466dc6da49c27e47910Amb els ulls tapats havia resseguit d’orella mil vegades el màstil de la dilruba tocant i cantant, tal com demanava l’exercici après. Anava sonant de manera cada vegada menys entrebancada i una nova intel·ligència feia lliscar els meus dits confiats en l’encert de les notes en l’ektal.  Mentre tenia lloc aquesta cascada de notes acostumava a jugar afinant l’oïda: estava completament segura de poder sentir-hi per les dues orelles? Podia independitzar l’audició rítmica de la melòdica i escoltar-les una per cada orella?  Era plaent. Un dia, submergida en aquesta escolta, em vaig sobresaltar de tal manera que vaig arrencar-me la vena dels ulls desitjant comprovar que seguia sola. Havia tingut la percepció molt intensa de vida, moviment, presència o digues-li com vulguis al meu voltant.  Tenia un profund sensació de por. Aquest sobresalt no va ser un fet aïllat, cada vegada que m’asseia a recuperar l’exercici que coneixia tant bé, ja no funcionava. Em semblava absolutament nou. La respiració un xic foçada, els moviments insegurs, el tacte una mica tremolós …  M’assaltava l’absolut convenciment del que estava sentit alimentatn aquesta por tant física, tant paralitzant.

Amb paciència vaig asseure’m amb aquesta por cada vespre per adonar-me que amb els ulls totalment tapats podia percebre l’ombra del moviment de la meva mà, movent l’arc per davant la làmpara. També vaig adonar-me que em podia escoltar la veu d’una manera nova, il·limitada, total, despersonalitzada. Ja  no era meva. O jo era una altra. L’engruna de fred que podia haver sentit alguna vegada a la sala se’m convertia en una glaciació. El crepitar de la flama de l’estufa em feia pensar que algú es movia per la sala. Qualsevol corrent d’aire era viscut com un aleteig d’ocell que havia d’imaginar enorme. Així vaig entendre el nom de la meditació : Supersense.

Ser en el so: passejant per escenaris sonors

43a226caea4784525687f9be1422f8e4Les ones es propagaven com notícies llamineres. Com l’impacte de la pedra en l’aigua. Una comunicació plàcia i il·limitada, com quan l’onada arriba a acariciar la platja al seu ritme imperturvbable. S’explicava la matèria a través del frec d’uns vells bols tibetans.

S’obrien escenaris sonors, paisatges nous que intentava desxifrar, trobar-hi el terra, i anar enfilant, amb la veu, els graons d’alguna escala encara incerta. Quan el caminar temerós ja galopava confiat amunt i avall era hora de desballestar l’estabilitat trobada. De nou el colpeig  creava una nova harmonia que em precipitava a l’infinit. Els estels arran de nas per després setir-me  en la lenta i ingràvida caiguda, tornant a la pacient tasca de comprendre aquell lloc nou des de l’escolta.

Cada vegada més absorta en la dinàmica, la veu funcionava sense premeditació, com un impuls més enllà de les decisions que  pogués prendre. La ment – a cop de “desafines”,estàs perduda“, ” et desplomaràs” i alguns missatges una mica més cruels – mirava de posar-hi tants impediments com podia, sense cap efecte. Un magma acolorit espès i calent feia dibuixos dins el meu tòrax tenyint del seu to -a vegades amable, a vegades sever- la meva veu. Com en una empenta la veu sortia. I sortia tant sincera, d’un lloc tant intern, tant cert, que en aquell so jo hi era.