Somrient receptivitat

Smile – World’s End Girlfriend, Shione Yukawa

dfa9decaa03954449a7310c4dc5dbbe1Com més ample es feia, més fàcilment acollia les gotes d’aquella pluja divina. Mentre el sostenia d’orella a orella,  dilatant-se en  la seva simpatia, es reestructurava en el propi creixement còncau. Era un somriure com un impluvi, com una copa porosa que m’hidratava amb l’aigua d’aquella placidesa.  La obertura central deixava entrar el sol d’aquell diluvi daurat aclarint-me les habitacions adjacents, airejant el peristil amb la lleugeresa despreocupada de la migdiada infantil. El riure eren les parets del calze, un espai d’escolta pel que volgués arribar.  Era ser en una somrient receptivitat.

 

Dels sentits en el so

65c5600f96549aa83eeff87c5e39331eNo sabia que podia mastegar el so i trobar-ne el gust, l’aspror, la sequetat, l’acidesa, la lleugeresa… Tampoc imaginava que podia veure-hi un color que em parlés de calideses, de fredors. No tenia ni idea que  podia flairar-lo en l’ambient…  olors de mandra, d’agitació, d’infantesa, … Ni tampoc que era possible posar-l’hi tact a aquell “Ah!” del tall finíssim del paper a la pell o a aquell “aaahhh ****  …” de quan m’abrigo sota una manta groixuda i suau mentre tu m’escalfes un te. Avui el Sa Chandowati, la plenitut en la tònica, té gust de maduixa de l’hort de la meva àvia, tacte d’herba vibrant i verda, olor floral de radiant primavera. També brilla com un sol immens que m’escalfa i sona com mil cors despresos cantant junts. Quin so tant magnífic, no? O avui també em sona el Re Dayawati, la segona a vegades menor que fa referència a la protecció, fa olor d’intimitat de  la llar, té el toc d’unes mans que protegeixen, s’il·lumina amb una llumeta amorosa que irradia  delicadesa mentre sona una cançó de bressol.  Has sentit mai aquest so? La vida ens canta a un volum altíssim amb els sentits oberts.

L’escolta com a receptivitat

imagesEscoltar sempre té conseqüències. Entenc que quan un escolta entra en contacte amb l’altre i amb un mateix. Quan defujo escoltar a l’altre em defujo a mi mateixa. D’alguna manera, si no t’escolto, em sembla aturar un canvi però inevitablement és – al mateix temps- el tombant cap a un nou escenari.

Escoltar és una qüestió de receptivitat. No hi arribo des dels arguments que em protegeixin a la meva torre infranquejable. Tampoc ho aconsegueixo des del lloc de l’invasor amb un arsenal de llances i fletxes. Escoltar és una disposició passiva a la reconsideració. És la receptivitat. Quan et converteixes en Yin, la porta s’obre. És quan et veig i t’entenc. És quan realment ens trobem.

Aquí intento estar quan et dic que t’escolto. Des d’aquí m’agradaria que intentéssis escoltar-me. Sé que és molt.