Ressonant el mantra

Untitled design

(Ljósið – Ólafur Arnalds)

Paraules. Me les dic cent  no, … mil vegades. Amb intenció i direcció encara que mai m’ho sembli. Aquell missatge de llavor implantat cèl·lula a cèl·lula és en mi en una maniobra d’anys. Un patró de melodia interna ressonant en cada òrgan, un mantra bategant en cada teixit, sent-me el to del contacte un cop a fora, impactant en els altres i en les coses, expandint i transformant. Construint. Destruint. Rego aquesta llavors amb els sons de l’ànima, amb els ritmes del cos, Continua llegint

D’una revolada

(ÀUDIO LIES – GLEN HANSARD)

4452eb89fc56d23c037cd4f3fde5a5c3En sentia la seva cançó però de lluny … De massa lluny per creure-me-la. I ja m’anava bé. Veia a venir una tonada autèntica, d’aquelles que, d’una revolada, em col·locava en una veritat tant pròpia que resultava del tot ineludible. I no! no …,  no la volia! Perquè el que volia era gaudir d’aquella situació encara que fos un invent, un autèntic estar en fals. Volia deixar-me en el “per fi” hologràfic, en la injecció anestèsica de felicitat que posava pausa a la desesperança.  Triava obstruir-me l’escolta, matar tota sensibilitat a la pell, silenciar la intuïció, aturar el fluir d’aquella cançó dita des del cor del meu ocell xisclant-me que em fes cas. Sepultava el cantaire alat a la masmorra de les gàbies, pensant que en podria ofegar la tonada. Continua llegint

Karta Purakh o la meravella que m’habita

1306623000582_f(Àudio: Paradice Circus. Massive Attack)

A vegades em distrec fugint del que hi ha per no saber estar-hi. Invento que fantàstic seria viure amb temps per dedicar-me a cantar i prou, apartada del món, amb menys soroll, menys pantalles i menys de tot. La típica idea de l’hortet i la cabra que – desenganyem-nos –, al cap de 3 minuts,  no sento que em faci gens feliç.

Però, perquè buscar un lloc per desaparèixer quan puc ser, tenir-me, aquí, sense renunciar a res, aprenent a viure amb el batec de la Font polsant-me el pit? Per què pensar que hi ha un lloc més adequat que un altre per sentir la meravella que m’habita?

Continua llegint

De les interferències al Gur prasad

fe3beed03d166e8c0267c2d1efcd2a07

Que amb esforç s’aconsegueix tot em resulta només mig cert. I no ho dic en un to derrotista o desconfiant de les oportunitats que la vida pot obrir davant nostre en qualsevol moment. Justament a aquesta altra mitja meravellosa certesa em refereixo. Hi ha quelcom que succeeix més enllà de l’esforç, més enllà del “jo això” o “jo allò altre”. Imagina’t: amb el desig enfocat a ampliar la consciència puc asseure’m cada dia de la vida a fer la pràctica meditativa i realitzar-la amb absoluta precisió. Però si bé és cert que amb aquest gest creo les condicions mínimes necessàries que em permeten anar recorrent cada dia un pas més en aquesta habitació fosca de l’ànima que pretenc il·luminar, també és cert que el regal de la llum em serà només donat quan i com l’Univers consideri. I això és Gur prasad, literalment “per la gràcia del Gurú”. Continua llegint

La protecció de Rakhay Rakhanhaar

c9590d5c05f0ad2823927518261e3313“Un shabad se vuelve como un amigo y un maestro. Es una corriente sonora que por el efecto mismo de la vibración saca a la superficie de la consciencia eventos, traumas, dolores, tristezas, rabias, etc, que se han quedado en la mente subconsciente y que van empañando el lente con el que vemos la vida. Así entonces empezamos a limitarnos en nuestras experiencias por un temor inconsciente a repetir estas vivencias dolorosas del pasado.” Ana mariua guillot, encuentra proteccion bajo el manto de Rakhay Rakhanhaar.

A totes 3 ens va arribar aquest missatge meditant en el mantra Rakhay Rakanahaar. Aquí deixo la lletra, la traducció i la  preciosa peça  del disc de la Sidak i la Sampuran, sempre amb aquesta sonoritat tant propera, per tornar, com explica Ana Maria Guillot  al seu article, l’amistat de l’amic i el mestre en un poema. Continua llegint

L’ombra de la repetició

471212ac9bb0c3384110ad1ce45db59dA mesura que repteixo i repeteixo, aquesta pauta se m’imprimeix en algun lloc intern. Hores de l’escala major, simple, cantada a ritme lent i sense esquerdes respiratòries van creant una ombra silenciosa que, amb el temps, després de molta pràctica, naturalitizo i faig present sense cap gest forçat.

Doncs, com podia pensar que anys de repetir-me que “no tinc un cos bonic” o que “no sóc prou bona per això o per a tu” o que “no mereixo aquesta o aquella altra cosa” no construirien realitat exactament de la mateixa manera? Continua llegint