Amb els estudiants compartíem què enteníem que era el  Kirtan. Totes les consideracions anaven al voltant de configurar “la manera”. En quin idioma, quins instruments, quins rols, quins moments, etc. Res millor per adonar-se que de maners n’hi ha tantes com tradicions i voluntats hi hagi, totes interessants, totes respectables. Però el que jo em preguntava era què era essencialment el kirtan . Què tenia el cant compartit que hagués estat escollit per tantes branques iòguiques com a forma de contemplació? Què tenia que a mi m’hagués pogut despertar tant …

El Sànskrit o el Gurmukhi són un nivell de la vibració del mantra. Però, què serien aquestes paraules sense un cor que les omplís de passió? El plor d’un infant que té gana  sona igual aquí que en qualsevol altre lloc del món. Sota la vibració de les paraules hi ha la vibració del “ser humans”. I és quan una persona expressa allò que conté dins mitjançant el veu que CANTA, així, en majúscules. Habita el cant amb l’expressió més genuïna. És un acte comunicatiu que va més enllà de les paraules i de les cultures.  Aquella expressió duu un missatge per sí mateix que comunica molt abans que sigui encapsulat en la vibració dels fonemes d’un o altre idioma. Sigui quin sigui l’idioma de les paraules utilitzades, el kirtan és doncs en un mateix llenguatge: el llenguatge del cor.

Continua llegint →